Molta gent no té ni sent la necessitat de viatjar a l’estranger o d’aprendre cap altra llengua. També els hi ha qui, degut a les circumstàncies, són bilingües, trilingües, o tan-lingües-com-sigui. I no són pocs els qui han emprat hores i hores del seu temps d’estudi i oci, per a poder parlar amb major o menor desimboltura alguna dels milers de llengües que s’hi parlen al món. Seria genial viatjar a Pequín i parlar en xinès; a Oulu, en finès; i, tot seguit, estudiar a fons una llengua polinèsia per a passar dues setmanes d’absoluta quietud a Vanuatu. Ara bé, una cosa així tan sols la poden fer uns quants genis, als quals no els queda temps per perdre. Així doncs, la major part de nosaltres ha d’acontentar-se fent-se entendre en anglès a Anvers, o en rus a Tallinn.
Existeix una altra possibilitat: estudiar una llengua més senzilla, que no sigui la llengua materna de (gairebé) ningú, i que qualsevol interlocutor pot assumir com a pròpia, sense cap sentiment d’exclusió ni discriminació cultural. Aquesta llengua és l’esperanto. Aprendre-la demana un cert esforç, que és, no obstant, considerablement menor que en el cas de les llengües nacionals (per exemple, no té verbs irregulars ni diverses conjugacions). Potser el millor sigui respondre aquestes deu preguntes que qualsevol navegant podria plantejar-se:
En total hi ha 142.857 esperantistes. No, és broma. En realitat no se sap, ja que no es disposa d’estadístiques. No és el mateix el nombre de persones que l’han estudiat o en tenen coneixements (milions?), que el dels qui el parlen i utilitzen amb relativa freqüència (uns centenars de milers?). De tota manera, caldria una vida de Matusalem per a poder parlar-ne amb tots. A propòsit, quants donants de sang, intèrprets, jugadors d’escacs o gent que toca el piano hi ha al món?
No, ni tampoc un partit polític. El Jarlibro (anuari) de Universala Esperanto-Asocio, amb seu a Rotterdam, inclou alhora informació sobre associacions especialitzades, sia d’índole religiosa (tant d’esperantistes musulmans com catòlics o quàquers, passant pels mormons, el uombulisme i fins i tot els propis ateus militants), política (comunistes, Partit Radical), científica (informàtica, ornitologia, etc.) o d’altres (cecs, radioaficionats, espeleòlegs, amants de les saunes…).
El primer manual per a aprendre l’esperanto el publicà Llàtzer (Lejzer) Zamenhof el 1887 a Białystok, ciutat avui polonesa però aleshores part de l’imperi dels tsars. L’autor, un jueu russoparlant, de professió oculista, tenia en aquell moment 27 anys.
És, com tota altra llengua, una creació cultural, i en aquest sentit també és artificial (les paraules no cauen dels arbres ni sorgeixen per generació espontània). La diferència radica en la seva regularitat i facilitat, degudes al seu origen conscientment endegat. Entre les llengües nacionals hi trobem diversos graus de planificació, des de l’ortogràfic (coreà, castellà, turc després d’Atatürk) fins a operacions de fixació de la llengua estàndard (finès, èuscar, hebreu modern). És una llengua natural des de qualsevol altre punt de vista (lingüístic, literari, sociològic); per això, no és estrany que el PEN Club Internacional tingui una secció d’escriptors esperantistes, o que trobem grups de rock que han optat per aquesta llengua a l’hora de composar llurs cançons.
Sense cap dubte, tot i que allò que realment important és si té present (llegiu la següent pregunta).
Principalment, per a “perdre el temps” o aprofitar-lo de manera diferent amb persones d’altres països i cultures, evitant així la discriminació lingüística i la pèrdua accelerada de neurones que implica l’estudi indiscriminat de gramàtiques i diccionaris. En altres paraules, per a viatjar, llegir o escriure (tant literatura traduïda com original, tant poesia com prosa), per a navegar per la xarxa (que sembla haver estat creada expressament per als esperantistes), per a fer amistats d’una altra mena… En el passat també serví per a que individus com Hitler i Stalin el consideressin a u com a “element perillós” i el retiressin de la circulació sense més explicació.
I tant!
Aparentment, pel seu vocabulari, ho és. La majoria de les seves paraules són comunes a vàries llengües europees així com, per motius històrics, a d’altres no europees: pa es diu pan en japonès i pano en esperanto (però ren es diu boaco [boàtso], pres directament del sami). Una llengua, el vocabulari de la qual hagués estat seleccionat de totes les llengües existents, com per mitjà de quotes, seria inviable: al quítxua li correspondrien potser cinc paraules, al gallec cinc més, etc. (però quines?). D’altra banda, l’origen del vocabulari de l’esperanto es remunta, no al 1887, sinó al de les seues fonts etimològiques. Per exemple: la paraula llatina praecoqua (o persica praecox), és a dir “préssec immadur”, passa al grec (praikókion) i d’aquest a l’àrab com a barqúq o, amb l’article, al-barqúq. D’aquest provenen la forma italiana albicocco, la castellana albaricoque, la portuguesa albricoque, l’occitana albricòt i la catalana albercoc. La paraula catalana donà lloc a la francesa abricot, posteriorment adoptada per diverses llengües europees, entre elles l’esperanto, com a abrikoto [CHERPILLOD, André: “Mil ekzotaj vortoj”]. No obstant, la seva gramàtica, regular i no gaire complicada, s’assembla en alguns aspectes a la de certes llengües asiàtiques, com ara el xinès (les grans dificultats del qual es limiten a l’ús d’ideogrames i al fet de ser una llengua tonal).
No, ben al contrari. Més clara que el verb ésser resulta l’expressió “parlar esperanto i treballar com a intèrpret”. En ambdós casos es tracta de facilitar la comunicació, la pròpia o la dels demés.
I, per acabar, aquí pots veure (en castellà) una cronologia, des de que el dissenyés Zamenhof. També pots veure com s’ha desenvolupat a la península. També quan i per què ha estat considerada una llengua perillosa, malgrat la seva relació amb la no-violència, i com ha estat valorada posteriorment per la UNESCO en diverses resolucions. Potser esteu ja interessats en conèixer una mica la seva gramàtica i pronunciació. O assabentar-vos-en de les seves capacitats en la creació literària, les quals explica ja una dilatada història. Podeu veure exemples de traduccions, o una selecció de literatura original, així com pegar una ullada a algunes mencions a l’esperanto dins la literatura castellana.